Nicaragua – ja fa temps ( ja fa molt temps!!)

Nicaragua

  El primer record que tinc de Nicaragua és el de la seva olor. Aquella barreja d’aromes d’escombraries cremades, de combustibles amb molt plom, de clima subtropical i de pols. I haig de reconèixer que de Nicaragua no en sabia res, i que l’impuls a anar-hi encara no el tinc molt clar. Volia conèixer un altre món? Un altra manera de viure?Em volia sentir bé amb mi mateix? Volia demostrar-me alguna cosa? Volia fer alguna cosa pels altres?Quina? No en sabia res i segueixo sense saber-ne res. Matiso. Ara ja  sé algunes coses, el que no he fet és entendre’n ni una.  

I em deia que un lloc on han viscut una dictadura, una guerra, terratrèmols i huracans ha fet que la gent d’aquest país es prengui les coses amb molta més tranquil·litat del que és normal per a mi. Viuen amb una manera d’acceptar les coses que a mi, al menys, els primers dies em desesperava amb ganes.

 

I la meva pregunta, a vegades estúpida, a vegades infantil que els feia:

 

Com s’han de canviar les coses? ( i aquells somriures buits que tant m’agrada i em desespera alhora)

   El viatge d’un neòfit de Nicaragua 

De fet, jo em reconec un paisatgista, no perquè hi entengui, sinó perquè sóc un enamorat dels paisatges. Mirar-los, sentir-los i assaborir-los.

En canvi, em considero massa vergonyós i alhora em torno críptic per a les relacions humanes. Em desborda conèixer massa gent, presentar-me, abraçar-me, parlar de sentiments.

 

Parlem del que em costa menys;

 

Els paisatges.

 

Amb això, el país ja em tenia més que guanyada una part de mi. Les meves expectatives es complien. La línia de volcans, les planes seques, i la gent que camina pausadament per qualsevol camí.

Arbres enormes i l’obsessió de dir que estan a l’estiu, quan és febrer i estan a l’hemisferi nord ( ja ho sé, es regeixen per l’estació seca i l’estació de pluges).

Reconec que banyar-me al Pacífic era un dels meus somnis des de petit. Els pelicans, les onades, les curculles.

La posta de sol.

I trepitjar la panamericana era un somni de gran, per el seu significat. el Che hi va fer el viatge que el va fer veure les coses d’una altra manera. Els grans camions que travessen el continent, les “rancheras” a Estelí.

El viatge per la selva  i el “rio Coco” m’atreviria a dir que és l’experiència paisatgística més brutal que mai he viscut. 

 

Però el que et dona Nicaragua no són només paisatges. Hi ha una cosa que marca la diferència amb qualsevol altre lloc on hagi anat fins ara:

 

la gent.

 

I, empassant-me tot el que havia dit fins ara de les persones i les relacions humanes, haig de reconèixer que em sembla que ningú es pot quedar igual davant d’una manera de ser que t’enamora.

Els somriures, els escoltar tranquil·lament, els parlar amb nostàlgia i alhora esperança. La tranquil·litat d’anar a tot arreu i no sentir-te estranger.

Les ganes de saber.

  Una experiència total 

L’experiència a les comunitats la recomano a qualsevol persona que vulgui retrobar l’essència de l’ésser humà.

 

I ja no parlo de viure amb persones que t’obren la casa, i amb temps, el cor, el cap i t’expliquen els seus somnis. Sinó de veure com hi ha dones que volen canviar la societat que els ha tocat patir.

I, encara que no ho saben, i per elles, els sembla una cosa banal, que, encara que amb molt esforç, serà un canvi en el seu petit món.

Casa seva.

La seva família.

El què fan és trencar molts murs, crear dinàmiques que transformaran el seu univers.

 

Els somnis a les comunitats em van semblar tan possibles que les vaig voler creure, i vaig voler creure que s’en sortirien de tot el que es proposessin .

Les dinàmiques per a sociabilitzar-se, de fet, i cosa que no reconeixeré en públic, em van fer un buit a l’estómac que em va costar de refer-me. Massa intensitat per a un Catalanet de pa sucat amb oli, regit per massa normes socials que et tanquen i per un món globalitzat que no deixa sortir cap mena de sentiment a l’exterior.

 

Veure com aquelles dones reien, jugaven, s’abraçaven, es coneixien, es reconeixen em va fer entendre que s’hi està fent una feina brutal. Silenciosa i de poca intensitat, però que s’aguanta sobre uns pilars molt estables.

Les reunions amb les “capacitadoras” les fa sentir part d’un grup de treball. Un grup de força, que com elles diuen, el de “esas locas”, però que alguna de les comunitats ja se les prenen com a persones importants dins el grup.

   Una de tantes petites conclusions 

Quan vam anar passant per totes les comunitats, totes aquelles coses, que m’ havien intentat  explicar-me i que el meu cap no era capaç d’interioritzar es van clarificar. I no era que no ho intentés. Els atiborrava a preguntes que m’anaven contestant; primer amb ganes, després, lacònicament. Tot el que volia saber amb certa desesperació s’aclaria.

Cada Comunitat és un món; mentre a un grup els costa arrancar, unes altres ja porten velocitat de creuer. Totes tenen les seves problemàtiques específiques, però totes tenen un objectiu comú.

  La sensació 

Jo, mort de vergonya, de no saber fer les coses bé, de no acabar d’entendre res, intentant passar-hi de puntetes, sense fer soroll, sense molestar, de no distorsionar les coses, els ritmes, de no dir el que no toca .

Això no vol dir que em sentís un observador, o una persona que analitza la realitat des de fora. Em sembla que no tindria cap mena de sentit no conèixer les dones, les comunitats, els jocs, les penes i els somriures per qualsevol cosa sense sentit, o que jo no entenia.

I intento pensar que la nostra visió del que bé de fora sense gaires coneixements és bona per el projecte, ja que em sembla que ens fixem en coses que potser des de dins, amb el dia a dia, no es veuen.

 

Volia ser invisible, perquè, tenia la sensació de que aquelles persones estaven fent-ho tot per nosaltres, que si festes, que si pinyates, que si no sé quin menjar, i nosaltres no ens mereixíem tanta celebració.

 

Ho havien aturat tot per a nosaltres!.

I, també vaig entendre que ho feien per dues coses; una perquè ens volien agrair que les ajudem, però, d’alguna manera, el segon objectiu era el de voler-nos enamorar una mica més per què hi seguíssim posant diners. 

 

Lògic.

 

Segurament nosaltres actuaríem de la mateixa manera.

  

Realment, un viatge sense contacte real amb les persones d’un país és un absurd. Encara que ho faci molta gent i vagin a veure el que toca i com toca.

 

Suposo que era una de les coses que m’interessaven. Conèixer una realitat sense edulcorants, sense muntatges.

Una realitat real.

 

I, per una altra banda, per creure’ns un projecte com aquest hem de visualitzar-lo amb unes persones, unes cares, unes xerrades, un paisatge…  

 I quan estem allà, feliços i contents, i totalment desbordats per l’alegria que desprenen, hem de ser conscients de qui som i que hi hem anat a fer. Sobretot aprendre. I quan ens semblava que ja ho enteníem tot. Que ens hi volíem quedar tota la vida. 

Apa.

 

El què es queda a dins

 I, realment, després d’aquesta breu estada a les comunitats, moltes vivències i una reflexió reflexionada amb la companyia. Després de conèixer i reconèixer el projecte, i de tot el què s’hi fa. D’omplir els nostres buits mentals, les converses que teníem entre nosaltres van canviar de to. Les nostres preguntes es van fer més complicades. Seguíem preguntant a la gent com pensaven que havia de canviar el país, però aquest cop, ho fèiem d’una forma diferent. Fins i tot, els nostres silencis, en el transcurs del viatge, s’hi van fer, una mica més complicats.  Potser eren silencis amb respostes.  O potser eren silencis amb ganes de buscar solucions.   Si més no, per als que hi anàvem per primera vegada, la visió de Nicaragua havia canviat. Almenys, jo ho haig de reconèixer. Sense saber res, ara en sé una mica. Però no em pregunteu quin era el nom de no sé quin volcà, o de no sé quin arbre. Ni em pregunteu sobre qui mana, o sobre qui va guanyar l’última temporada de beisbol. Pregunteu-me el nom d’alguna comunitat, o d’alguna cabra, o de les sensacions que hi vaig tenir, i us respondré amb tota confiança.  Potser amb la confiança que fa sentir-me una mica Nica.  



Quant a escarabat

El pernil salat, els Calexico, el no fer res, el criticar per criticar, el sol d\'hivern, els passejos aleatoris, el dormir fins tard, una cervesa, una conversa ni gaire llarga, ni gaire profunda, el club dels insectes críptics i àcids, la tramuntana, els Wilco, els Lambchop, i no gaires coses més... a part d\'aguantar als humans...
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Nicaragua – ja fa temps ( ja fa molt temps!!)

  1. Jo Mateixa diu:

    Bentornat, desaparegut durant molt de temps però amb ganes d’explicar-nos coses, m’agrada veure’t així 🙂

    De nou, bentornat, no marxis, n’hi ha que necessiten llegir-te, un petonas ben gran!!!!!

  2. elur diu:

    ja fa temps (ja fa molt temps!!!!!!) que no ens expliques res!!!

    va! treu el nas, home!!!

    petons!!

Els comentaris estan tancats.