Record de nas gelat

 Aquests és una de les primeres coses que vaig escriure ara farà uns 18 (argh!!!!) anys, quan em vaig veure obligat a viure a la gran capital mentre feia que estudiava i feia que treballava. Universitat, mosses, compartir pis amb companys del poble, treballar en feines precàries, i fer el pagès pensant que era el més guai del món.

 

Línia verda. Estic sol i torno a casa. Feliç i infeliç. El vagó està força buit. Em molesta que estigui buit però també em molesta la gent que hi ha.  En un racó una parella s´estan fotent les botes, enganxats, bavejant d´una manera famèlica i animal. Jo estic fotudament sol i intento no mirar-los, encara que es reflexen a totes les fotudes finestres. L´acordeonista està mig sobat al final de tot, només li veig l´esquena, i el cap llardós i fosc  que li cau cap a un costat. De cop es desvetlla i es mira la parella amb un dit al nas. Un ionqui  fa estona que em mira. Al final es decideix i camina cap a mi. M´intenta demanar peles, però abans que estiri la ma o em foti algun rotllo, foto mala cara. La pitjor cara que puc interpretar, cosa que no em suposa cap mena d´esforç.
Ni ho intenta.

He estat amb l´Ella.
Hem anat a sopar junts a un restaurant del centre. És tan clara.
M´he passat hores pensant el què m´havia de posar. No podia anar massa dur, ni em venia de gust arreglar-me(amb què?). M´he fotut les adidas, texans, una samarreta grisa gastada, un jersei de llana blau fosc i la parca. I apa, cap al centre.
Sóc un imbècil, he estat tot el trajecte del metro pensant si li agradaria com anava. Si seria massa dur per ella, si seria massa diferent, massa pollós (com deia el meu pare). Sóc un fotut imbècil que dubta i que vol aparentar que sóc un tiu dur. Sóc un fotut cagat que es pensa que ho controla tot i quan tinc una merda de dubte em cago fins els genolls.

He arribat tard, el fotut metro no arribava mai i la suor em regalimava per l´esquena i les aixelles. A dins fotia molta calor, i entre que em descordava, m´arremangava i el jersei em picava, cada cop em  m´anava fotent més nerviós. He hagut de córrer com si em perseguissin. He  empès una dona que s´ha parat a retocar-se la pintura en un vidre. He pujat les escales de tres en tres, apartant la gent amb els colzes. He creuat el carrer sense mirar .He arribat més de un quart d´hora tard i ella encara m´esperava.
Encara m’esperava!!!
M´ha vist de lluny i m´ha saludat tímidament amb la ma. M´ha saludat amb un somriure radiant. Tenia el nas vermell del fred i  jo m´he posat vermell de veure-la tan maca, tan rossa, tan radiant, tan somrient, tan dolça, tan…
Hola.
No sabíem on anar. Als dos ens era igual. Que estúpides i patètiques que son les parelles noves. Que ridículs que som els humans quan volem aparentar que estem tranquils i controlem la situació.
No, decideix tu.
Al final quan començàvem a tenir fred, ha decidit ella. Un petit restaurant íntim i confortable que, segons ella feien el millor menjar vegetarià de la ciutat. Mentre caminàvem m´he allunyat uns passos d´ella i me l´he mirat, de dalt a baix. Encara no havia tingut temps de fer-ho. M´ha enganxat i m´he fotut com un tomàquet. Ella ha rigut.
He menjat les herbes sense queixar-me. Rumiant com una vaca. Fins i tot diré que el què he menjat m´ha agradat, o almenys és el que crec.He menjat un plat on hi havia espinacs i massa ceba, que m´ha deixat tip i feliç. Hem begut vi i ens hem explicat la vida.
Hem parlat de moltes coses, de mil coses, de les nostres vides, de les seves idees, dels seus objectius… Té els ulls tan blaus.
 
Hem marxat aviat, ella ha dit que havia de marxar. Caminàvem abrigats cap al seu cotxe i ens tocàvem els braços. Ella esperava que li fes un petó. Ho sé.
Però no m´he atrevit.

NO M´HE ATREVIT!!!!!

Excusa, m´haig de convèncer a mi mateix:

Necessitava més temps. Necessito tot el fotut temps del món. Necessito preparació psicològica. A més la boca em fotia pudor. La fotuda ceba es repetia i em pujava coll amunt com si fos un aliens.

Quan hem arribat al cotxe no he volgut que em portés a casa. Li he dit que preferia anar en Metro, que així podria pensar. Hem estat molta estona parlant. Massa, fins glaçar-nos les orelles i el nas. La he tingut tan a prop i no he estat capaç de fer-li un fotut petó. Notava el seu alè càlid, el seu gust, la seva olor. L´ estómag s´em cargolava, les mans em suaven. La seva cara m´ho deia, els seus ulls, els seus llavis, els seu cos. I no he sigut capaç.

NO HE ESTAT CAPAÇ DE FER-LI UN FOTUT PETÓ.

 M´odio.

M´ha fet un petó a la galta i ha marxat.
M´agrades, saps?

M´odio.
Com puc ser tan subnormal, tan imbècil per no ser capaç de demostrar-li res?
Sóc un fotut dròpol que no serveix per res. M´he fotut de mala llet. Un burro. Un estúpid.

Línia verda. Arribo a la meva parada. Baixo amb  les mans a la butxaca. Surto a fora i noto que la nit és freda. Em cordo la parca fins al nas i em foto les mans a la butxaca. Odio el metro.
Fotré una querella criminal per ser el culpable que em passi tot el fotut any engostipat. Quan és estiu foten el fotut aire condicionat a 0 graus, i tota la fotuda gent que va vestida d´estiu es fot de fred i quan surts a fora t´ofegues de la fotuda xafogor de la fotuda ciutat. En canvi, quan és hivern, com ara, la fotuda calefacció està a 40º graus, tothom s´ha de despullar com pot, i quan surt t´enganxa el fred en calçotets. Així que des d´aquí felicito als fotuts subnormals que s´encarreguen d´aquest tema. Segurament el fotut  Floquet de neu, seria capaç de fer-ho molt millor. Odio aquesta merda de ciutat.
 
Entro al pis de mala ostia. Tanco fotent un bon cop a la porta. Entro a la meva fotuda habitació directament, em  despullo ràpid i em foto al llit. A dins el pis fot un fred polar. M´ arronso gelat, com un fetus i començo a notar la calor.  És el moment de fer-ho:  foto un crit interior. Merda!!
No tinc son.

[@more@]



Quant a escarabat

El pernil salat, els Calexico, el no fer res, el criticar per criticar, el sol d\'hivern, els passejos aleatoris, el dormir fins tard, una cervesa, una conversa ni gaire llarga, ni gaire profunda, el club dels insectes críptics i àcids, la tramuntana, els Wilco, els Lambchop, i no gaires coses més... a part d\'aguantar als humans...
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Record de nas gelat

  1. Ulisses diu:

    Doncs m’ha agradat, a aquest text no li han pas passat els anys, és igual de vigent ara que quan els vas escriure.
    I a més és real, molt real. M’ha fet gràcia i tot perquè pots agafar trosos del text i aplicar-lo a la meva pròpia vida.

    PD: mira que no fer-li un peto… dropo XD

  2. elur diu:

    ummmm… potser que ja ens ho haguéssis explicat? em sóna molt…

    bon cap de setmana!

  3. Jo Mateixa diu:

    Recordo aquest post i recordo el que vaig pensar, el que no recordo es si t’hi vaig escriure o no 😛

    De vegades els millors petons es fan esperar, a aquestes alçades ja ho hauries de saber, no??

    🙂

    Petons guapissima!!!!

  4. Alepsi diu:

    Escarabat!!! Feia molt de temps que no passava per aquí… i m’has deixat emocionada amb el relat….

    És tan tendre, tan personal i tan… generalista… vull dir que és com reviure aquella odiosa primera cita que tots hem tingut algun cop (i sí, en la que hem comés l’error de menjar ceba… o all i oli… ains).

    M’ha fet il·lusió, tornar per aquí! 😀 😀 😀

  5. Jo Mateixa diu:

    Ja se que tard, per que va ser el dia 2, però no volia deixar de dessitjar-te un feliç aniversari.

    Espero que passesis un molt bon dia, que tot et vagi be, i que no abandonis definitivament aquest mon blocaire, n’hi ha que t’enyorem molt.

    Un petonas ben gran!!!!

Els comentaris estan tancats.