la dona d’aigua

 

Un migdia calorós i sense esma, i amb el sentit de la conducció més que accelerat em vaig trobar en un hostal perdut enmig d’una pista que porta al ripollès.
Allà vaig demanar el menú, vaig menjar tranquil·lament sol, com a mi m’agrada. Quan prenia un cafè escandalosament dolent em vaig dedicar a observar el meu voltant:

Ciclistes panxuts amb malles aterradores, xaves perduts amb cara de sentir-se fora del seu ambient, treballadors amb el mono blau arremengat fins a la cintura … i d’entre ells una dona perduda a l’ immensitat de les seves abstraccions.

Esperrucada, canosa, malgirbada i una mica deixada.

Silenci.

Potser si que la història en si no va ser res de l’altre món però a mi em va semblar tendra i entranyable.

La imatge d’aquella dona em feia fer-me preguntes, dubtes, curiositats.
M’hi vaig acostar i com qui res em  vaig seure al seu costat.

Ni em va mirar.
Els seus ulls cristal·lins seguien perduts en algun punt que jo no aconseguia veure.

La cambrera va passar pel meu costat i em va fer un no amb el cap.

No que?

No et veurà ni et respondrà ni …

Es va seure al meu costat, va deixar la plata amb les restes d’unes estovalles de paper rebregades, un porró de garnatxa, i peles del que havia estat un plat de grana de capellà. Em va explicar que ja feia anys que havia aparegut per la Vall, que rondava per les pistes envoltades de roures, lentament, sense esma.
Fes calor, estigués glaçat o fos època de bolets.
Que la gent del país li donava menjar, roba, conversa sense resposta …

I on viu?

… (gest de ni idea)

no ho saps?

… (no amb el cap)

Es va aixecar, va agafar la plata i, molt femeninament es va girar a mi:

Vens al gorg? (ara acabo i te l’ensenyo)

I vam marxar muntanya amunt, cap a un riu fresc on les ombres dels freixes i els verns ho entreteixien tot.

Després de deu minuts caminant el bosc es va aclarir, i el gorg va aparèixer. Envoltat de pedres llises i clares.

La cambrera (que ja no li hauria de dir així), es va despullar sense mirar-me i es va ficar a l’aigua. Silenciosament. I jo, vergonyosament, vaig fer el mateix. Em vaig despullar patosament (intentant deixar la roba ben plegada), vaig entrar molt lentament a l’aigua fent soroll i fent més el patós al trepitjar les pedres del fons. 

Després d’un silenci llarg estessats a sobre una pedra assolellada, escalfant els cossos refredats (congelats!!) per una aigua que segurament venia directament d’alguna glacera amagada entre les muntanyes  i de compartir un porret de maria, ella va dir:

Diuen que és una Nàiada.

Una que?

Si. Una dona d’aigua que s’ha perdut entre els homes.
Per alguna cosa que nosaltres no sabem, va abandonar el riu i els gorgs per barrejar-se amb nosaltres…

De fet, vaig pensar que la maria li havia afectat, o que m’estava donant per la menjadora, o que s’estava enfotent de mi directament a la meva cara.

Si home…

Que no hi creus tu?

Jo? …

I, es clar. Davant d’una dona despullada i amb la pell fresca, que et mira directament als ulls vaig començar a creure-hi.

Tu també ho ets? Li vaig dir suaument…

 

[@more@]



Quant a escarabat

El pernil salat, els Calexico, el no fer res, el criticar per criticar, el sol d\'hivern, els passejos aleatoris, el dormir fins tard, una cervesa, una conversa ni gaire llarga, ni gaire profunda, el club dels insectes críptics i àcids, la tramuntana, els Wilco, els Lambchop, i no gaires coses més... a part d\'aguantar als humans...
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: la dona d’aigua

  1. Albert diu:

    M’ha agradat. Et felicito. Jo no tinc gens d’imaginació.

  2. I ho era ella?

    M’ha encantat, com has descit els moments, els sentiments, la noia jove, la dona gran, tu, m’ha agradat molt.

    Petons!!

  3. Jo Mateixa diu:

    Quin escrit més bonic, no se si es cert o es una fàbula inventada, però que l’has brodada amb els sentiments d’això n’estic segura.

    Una abraçada guapo, i no triguis tant en postejar, que s’etenyora molt!!!!!!

Els comentaris estan tancats.