Nicaragua – ja fa temps ( ja fa molt temps!!)

Nicaragua

  El primer record que tinc de Nicaragua és el de la seva olor. Aquella barreja d’aromes d’escombraries cremades, de combustibles amb molt plom, de clima subtropical i de pols. I haig de reconèixer que de Nicaragua no en sabia res, i que l’impuls a anar-hi encara no el tinc molt clar. Volia conèixer un altre món? Un altra manera de viure?Em volia sentir bé amb mi mateix? Volia demostrar-me alguna cosa? Volia fer alguna cosa pels altres?Quina? No en sabia res i segueixo sense saber-ne res. Matiso. Ara ja  sé algunes coses, el que no he fet és entendre’n ni una.  

I em deia que un lloc on han viscut una dictadura, una guerra, terratrèmols i huracans ha fet que la gent d’aquest país es prengui les coses amb molta més tranquil·litat del que és normal per a mi. Viuen amb una manera d’acceptar les coses que a mi, al menys, els primers dies em desesperava amb ganes.

 

I la meva pregunta, a vegades estúpida, a vegades infantil que els feia:

 

Com s’han de canviar les coses? ( i aquells somriures buits que tant m’agrada i em desespera alhora)

   El viatge d’un neòfit de Nicaragua 

De fet, jo em reconec un paisatgista, no perquè hi entengui, sinó perquè sóc un enamorat dels paisatges. Mirar-los, sentir-los i assaborir-los.

En canvi, em considero massa vergonyós i alhora em torno críptic per a les relacions humanes. Em desborda conèixer massa gent, presentar-me, abraçar-me, parlar de sentiments.

 

Parlem del que em costa menys;

 

Els paisatges.

 

Amb això, el país ja em tenia més que guanyada una part de mi. Les meves expectatives es complien. La línia de volcans, les planes seques, i la gent que camina pausadament per qualsevol camí.

Arbres enormes i l’obsessió de dir que estan a l’estiu, quan és febrer i estan a l’hemisferi nord ( ja ho sé, es regeixen per l’estació seca i l’estació de pluges).

Reconec que banyar-me al Pacífic era un dels meus somnis des de petit. Els pelicans, les onades, les curculles.

La posta de sol.

I trepitjar la panamericana era un somni de gran, per el seu significat. el Che hi va fer el viatge que el va fer veure les coses d’una altra manera. Els grans camions que travessen el continent, les “rancheras” a Estelí.

El viatge per la selva  i el “rio Coco” m’atreviria a dir que és l’experiència paisatgística més brutal que mai he viscut. 

 

Però el que et dona Nicaragua no són només paisatges. Hi ha una cosa que marca la diferència amb qualsevol altre lloc on hagi anat fins ara:

 

la gent.

 

I, empassant-me tot el que havia dit fins ara de les persones i les relacions humanes, haig de reconèixer que em sembla que ningú es pot quedar igual davant d’una manera de ser que t’enamora.

Els somriures, els escoltar tranquil·lament, els parlar amb nostàlgia i alhora esperança. La tranquil·litat d’anar a tot arreu i no sentir-te estranger.

Les ganes de saber.

  Una experiència total 

L’experiència a les comunitats la recomano a qualsevol persona que vulgui retrobar l’essència de l’ésser humà.

 

I ja no parlo de viure amb persones que t’obren la casa, i amb temps, el cor, el cap i t’expliquen els seus somnis. Sinó de veure com hi ha dones que volen canviar la societat que els ha tocat patir.

I, encara que no ho saben, i per elles, els sembla una cosa banal, que, encara que amb molt esforç, serà un canvi en el seu petit món.

Casa seva.

La seva família.

El què fan és trencar molts murs, crear dinàmiques que transformaran el seu univers.

 

Els somnis a les comunitats em van semblar tan possibles que les vaig voler creure, i vaig voler creure que s’en sortirien de tot el que es proposessin .

Les dinàmiques per a sociabilitzar-se, de fet, i cosa que no reconeixeré en públic, em van fer un buit a l’estómac que em va costar de refer-me. Massa intensitat per a un Catalanet de pa sucat amb oli, regit per massa normes socials que et tanquen i per un món globalitzat que no deixa sortir cap mena de sentiment a l’exterior.

 

Veure com aquelles dones reien, jugaven, s’abraçaven, es coneixien, es reconeixen em va fer entendre que s’hi està fent una feina brutal. Silenciosa i de poca intensitat, però que s’aguanta sobre uns pilars molt estables.

Les reunions amb les “capacitadoras” les fa sentir part d’un grup de treball. Un grup de força, que com elles diuen, el de “esas locas”, però que alguna de les comunitats ja se les prenen com a persones importants dins el grup.

   Una de tantes petites conclusions 

Quan vam anar passant per totes les comunitats, totes aquelles coses, que m’ havien intentat  explicar-me i que el meu cap no era capaç d’interioritzar es van clarificar. I no era que no ho intentés. Els atiborrava a preguntes que m’anaven contestant; primer amb ganes, després, lacònicament. Tot el que volia saber amb certa desesperació s’aclaria.

Cada Comunitat és un món; mentre a un grup els costa arrancar, unes altres ja porten velocitat de creuer. Totes tenen les seves problemàtiques específiques, però totes tenen un objectiu comú.

  La sensació 

Jo, mort de vergonya, de no saber fer les coses bé, de no acabar d’entendre res, intentant passar-hi de puntetes, sense fer soroll, sense molestar, de no distorsionar les coses, els ritmes, de no dir el que no toca .

Això no vol dir que em sentís un observador, o una persona que analitza la realitat des de fora. Em sembla que no tindria cap mena de sentit no conèixer les dones, les comunitats, els jocs, les penes i els somriures per qualsevol cosa sense sentit, o que jo no entenia.

I intento pensar que la nostra visió del que bé de fora sense gaires coneixements és bona per el projecte, ja que em sembla que ens fixem en coses que potser des de dins, amb el dia a dia, no es veuen.

 

Volia ser invisible, perquè, tenia la sensació de que aquelles persones estaven fent-ho tot per nosaltres, que si festes, que si pinyates, que si no sé quin menjar, i nosaltres no ens mereixíem tanta celebració.

 

Ho havien aturat tot per a nosaltres!.

I, també vaig entendre que ho feien per dues coses; una perquè ens volien agrair que les ajudem, però, d’alguna manera, el segon objectiu era el de voler-nos enamorar una mica més per què hi seguíssim posant diners. 

 

Lògic.

 

Segurament nosaltres actuaríem de la mateixa manera.

  

Realment, un viatge sense contacte real amb les persones d’un país és un absurd. Encara que ho faci molta gent i vagin a veure el que toca i com toca.

 

Suposo que era una de les coses que m’interessaven. Conèixer una realitat sense edulcorants, sense muntatges.

Una realitat real.

 

I, per una altra banda, per creure’ns un projecte com aquest hem de visualitzar-lo amb unes persones, unes cares, unes xerrades, un paisatge…  

 I quan estem allà, feliços i contents, i totalment desbordats per l’alegria que desprenen, hem de ser conscients de qui som i que hi hem anat a fer. Sobretot aprendre. I quan ens semblava que ja ho enteníem tot. Que ens hi volíem quedar tota la vida. 

Apa.

 

El què es queda a dins

 I, realment, després d’aquesta breu estada a les comunitats, moltes vivències i una reflexió reflexionada amb la companyia. Després de conèixer i reconèixer el projecte, i de tot el què s’hi fa. D’omplir els nostres buits mentals, les converses que teníem entre nosaltres van canviar de to. Les nostres preguntes es van fer més complicades. Seguíem preguntant a la gent com pensaven que havia de canviar el país, però aquest cop, ho fèiem d’una forma diferent. Fins i tot, els nostres silencis, en el transcurs del viatge, s’hi van fer, una mica més complicats.  Potser eren silencis amb respostes.  O potser eren silencis amb ganes de buscar solucions.   Si més no, per als que hi anàvem per primera vegada, la visió de Nicaragua havia canviat. Almenys, jo ho haig de reconèixer. Sense saber res, ara en sé una mica. Però no em pregunteu quin era el nom de no sé quin volcà, o de no sé quin arbre. Ni em pregunteu sobre qui mana, o sobre qui va guanyar l’última temporada de beisbol. Pregunteu-me el nom d’alguna comunitat, o d’alguna cabra, o de les sensacions que hi vaig tenir, i us respondré amb tota confiança.  Potser amb la confiança que fa sentir-me una mica Nica.  



2s comentaris

Record de nas gelat

 Aquests és una de les primeres coses que vaig escriure ara farà uns 18 (argh!!!!) anys, quan em vaig veure obligat a viure a la gran capital mentre feia que estudiava i feia que treballava. Universitat, mosses, compartir pis amb companys del poble, treballar en feines precàries, i fer el pagès pensant que era el més guai del món.

 

Línia verda. Estic sol i torno a casa. Feliç i infeliç. El vagó està força buit. Em molesta que estigui buit però també em molesta la gent que hi ha.  En un racó una parella s´estan fotent les botes, enganxats, bavejant d´una manera famèlica i animal. Jo estic fotudament sol i intento no mirar-los, encara que es reflexen a totes les fotudes finestres. L´acordeonista està mig sobat al final de tot, només li veig l´esquena, i el cap llardós i fosc  que li cau cap a un costat. De cop es desvetlla i es mira la parella amb un dit al nas. Un ionqui  fa estona que em mira. Al final es decideix i camina cap a mi. M´intenta demanar peles, però abans que estiri la ma o em foti algun rotllo, foto mala cara. La pitjor cara que puc interpretar, cosa que no em suposa cap mena d´esforç.
Ni ho intenta.

He estat amb l´Ella.
Hem anat a sopar junts a un restaurant del centre. És tan clara.
M´he passat hores pensant el què m´havia de posar. No podia anar massa dur, ni em venia de gust arreglar-me(amb què?). M´he fotut les adidas, texans, una samarreta grisa gastada, un jersei de llana blau fosc i la parca. I apa, cap al centre.
Sóc un imbècil, he estat tot el trajecte del metro pensant si li agradaria com anava. Si seria massa dur per ella, si seria massa diferent, massa pollós (com deia el meu pare). Sóc un fotut imbècil que dubta i que vol aparentar que sóc un tiu dur. Sóc un fotut cagat que es pensa que ho controla tot i quan tinc una merda de dubte em cago fins els genolls.

He arribat tard, el fotut metro no arribava mai i la suor em regalimava per l´esquena i les aixelles. A dins fotia molta calor, i entre que em descordava, m´arremangava i el jersei em picava, cada cop em  m´anava fotent més nerviós. He hagut de córrer com si em perseguissin. He  empès una dona que s´ha parat a retocar-se la pintura en un vidre. He pujat les escales de tres en tres, apartant la gent amb els colzes. He creuat el carrer sense mirar .He arribat més de un quart d´hora tard i ella encara m´esperava.
Encara m’esperava!!!
M´ha vist de lluny i m´ha saludat tímidament amb la ma. M´ha saludat amb un somriure radiant. Tenia el nas vermell del fred i  jo m´he posat vermell de veure-la tan maca, tan rossa, tan radiant, tan somrient, tan dolça, tan…
Hola.
No sabíem on anar. Als dos ens era igual. Que estúpides i patètiques que son les parelles noves. Que ridículs que som els humans quan volem aparentar que estem tranquils i controlem la situació.
No, decideix tu.
Al final quan començàvem a tenir fred, ha decidit ella. Un petit restaurant íntim i confortable que, segons ella feien el millor menjar vegetarià de la ciutat. Mentre caminàvem m´he allunyat uns passos d´ella i me l´he mirat, de dalt a baix. Encara no havia tingut temps de fer-ho. M´ha enganxat i m´he fotut com un tomàquet. Ella ha rigut.
He menjat les herbes sense queixar-me. Rumiant com una vaca. Fins i tot diré que el què he menjat m´ha agradat, o almenys és el que crec.He menjat un plat on hi havia espinacs i massa ceba, que m´ha deixat tip i feliç. Hem begut vi i ens hem explicat la vida.
Hem parlat de moltes coses, de mil coses, de les nostres vides, de les seves idees, dels seus objectius… Té els ulls tan blaus.
 
Hem marxat aviat, ella ha dit que havia de marxar. Caminàvem abrigats cap al seu cotxe i ens tocàvem els braços. Ella esperava que li fes un petó. Ho sé.
Però no m´he atrevit.

NO M´HE ATREVIT!!!!!

Excusa, m´haig de convèncer a mi mateix:

Necessitava més temps. Necessito tot el fotut temps del món. Necessito preparació psicològica. A més la boca em fotia pudor. La fotuda ceba es repetia i em pujava coll amunt com si fos un aliens.

Quan hem arribat al cotxe no he volgut que em portés a casa. Li he dit que preferia anar en Metro, que així podria pensar. Hem estat molta estona parlant. Massa, fins glaçar-nos les orelles i el nas. La he tingut tan a prop i no he estat capaç de fer-li un fotut petó. Notava el seu alè càlid, el seu gust, la seva olor. L´ estómag s´em cargolava, les mans em suaven. La seva cara m´ho deia, els seus ulls, els seus llavis, els seu cos. I no he sigut capaç.

NO HE ESTAT CAPAÇ DE FER-LI UN FOTUT PETÓ.

 M´odio.

M´ha fet un petó a la galta i ha marxat.
M´agrades, saps?

M´odio.
Com puc ser tan subnormal, tan imbècil per no ser capaç de demostrar-li res?
Sóc un fotut dròpol que no serveix per res. M´he fotut de mala llet. Un burro. Un estúpid.

Línia verda. Arribo a la meva parada. Baixo amb  les mans a la butxaca. Surto a fora i noto que la nit és freda. Em cordo la parca fins al nas i em foto les mans a la butxaca. Odio el metro.
Fotré una querella criminal per ser el culpable que em passi tot el fotut any engostipat. Quan és estiu foten el fotut aire condicionat a 0 graus, i tota la fotuda gent que va vestida d´estiu es fot de fred i quan surts a fora t´ofegues de la fotuda xafogor de la fotuda ciutat. En canvi, quan és hivern, com ara, la fotuda calefacció està a 40º graus, tothom s´ha de despullar com pot, i quan surt t´enganxa el fred en calçotets. Així que des d´aquí felicito als fotuts subnormals que s´encarreguen d´aquest tema. Segurament el fotut  Floquet de neu, seria capaç de fer-ho molt millor. Odio aquesta merda de ciutat.
 
Entro al pis de mala ostia. Tanco fotent un bon cop a la porta. Entro a la meva fotuda habitació directament, em  despullo ràpid i em foto al llit. A dins el pis fot un fred polar. M´ arronso gelat, com un fetus i començo a notar la calor.  És el moment de fer-ho:  foto un crit interior. Merda!!
No tinc son.

[@more@]



5s comentaris

platja

Com m’agradava veure-la nedar.
Quan anàven a la platja sempre m’insistia que nedés amb ella.

Vinga!!

Vinga, Escarabat!!

Però no.
Quan nedava uns metres cap a dins i no era capaç de definir què hi havia sota meu, me´n tornava enrera.
Fins a Terra Ferma.
El meu medi.

Si.
Terra Ferma.

Terra

Ferma

I la veia com s`allunyava, fins a les últimes boies.
I la veia com nedava amb facilitat, amb suavitat, sense cap mena d`esforç. I estava segur que en una altra vida havia estat un dofí, o una sirena, o qualsevol cosa que nedés amb dignitat.

I jo l`observava amb deliri.
M`enfollia amb la seva imatge dolça salada per l’aigua de mar.

I quan arribava a les boies es girava i el saludava amb el braç. S`estava una estona jugant amb l`aigua i tornava, amb el mateix ritme suau que hi havia anat.
Quan era a la sorra anava cap a mi, somrient i feliç.
I jo em feia l`adormit i ella em feia un petó molt salat i fresc.
I després es passava hores estirada sobre l`esterilla, com un rèptil.

Si
I jo la mirava mig d’amagat, mig tancant els ulls, mig fent-me l’adormit, el despistat. I Sempre em preguntava com és que mai la cremava el sol.
Ella es posava morena i la seva brunor canyella m’encandilava.
Em feia salivar.

ella

Aquella pell tan fosquejada i els ulls tan clars em feien perdre el món de vista. Els seus cabells amb la salabror del mar s`enrinxolaven i se li inventaven mil formes negres.

ella

ella[@more@]



1 comentari

si tu disais

<object width=" title="" class="ltVideoYouTube" />

[@more@]

Comentaris tancats a si tu disais

més a prop, més lluny,

Més a prop, més lluny, més dens, més trist,… sempre més.

Més o menys

És igual. Intento somriure en cada moment. En cada situació.

Intento lluitar contra l'estar sol

Intento lluitar contra massa gent

<object width=" title="

[@more@]

2s comentaris

papallones

m'ompliria la boca si parlés

callaria i em deixaraia dur per el moment

el lloc està bé

el paisatge també

la cançó  no tant

però tan s'hi val

 

[@more@]

5s comentaris

2 paraules similars

I sé que només son paraules,
i que les paraules per si soles no diuen res.
Sé que ni el so de la meva veu,
ni el sentit dels meus gestos faran que t’ho creguis.
(li vaig dir)
Però t’ho necessito dir.

I sé que em diràs que només són mals malabarismes de vocabulari.
I sé que pensaràs que malgasto les neurones amb tonteries tontes.
I sé que pensaràs que sóc un estranya combinació,
una espècie en extinció (que per desgràcia encara revolo al teu voltant).
Però t’ho necessito dir.

I sé que ho oblidaràs amb la mateixa tranquil·litat i facilitat i fragilitat
com oblides tot el que et dic, i recordes tot el que no et dic.
I sé que et giraràs, mirant a un cel clar i blau
i veuràs passar els ocells amb la mateixa tranquil·litat i facilitat i fragilitat
amb la que em diràs que calli.
Però t’ho necessito dir.

( només ) 2 paraules

vull voler-te
odio odiar-te
deploro plorar-te
necessito necessitar-te
m’estimo estimar-te

I no em resigno a resignar-me
A que creguis que només són 2 paraules cursis i queques que s’assemblen…

Encara que … (PROU!!)

 

 

[@more@]

1 comentari

la dona d’aigua

 

Un migdia calorós i sense esma, i amb el sentit de la conducció més que accelerat em vaig trobar en un hostal perdut enmig d’una pista que porta al ripollès.
Allà vaig demanar el menú, vaig menjar tranquil·lament sol, com a mi m’agrada. Quan prenia un cafè escandalosament dolent em vaig dedicar a observar el meu voltant:

Ciclistes panxuts amb malles aterradores, xaves perduts amb cara de sentir-se fora del seu ambient, treballadors amb el mono blau arremengat fins a la cintura … i d’entre ells una dona perduda a l’ immensitat de les seves abstraccions.

Esperrucada, canosa, malgirbada i una mica deixada.

Silenci.

Potser si que la història en si no va ser res de l’altre món però a mi em va semblar tendra i entranyable.

La imatge d’aquella dona em feia fer-me preguntes, dubtes, curiositats.
M’hi vaig acostar i com qui res em  vaig seure al seu costat.

Ni em va mirar.
Els seus ulls cristal·lins seguien perduts en algun punt que jo no aconseguia veure.

La cambrera va passar pel meu costat i em va fer un no amb el cap.

No que?

No et veurà ni et respondrà ni …

Es va seure al meu costat, va deixar la plata amb les restes d’unes estovalles de paper rebregades, un porró de garnatxa, i peles del que havia estat un plat de grana de capellà. Em va explicar que ja feia anys que havia aparegut per la Vall, que rondava per les pistes envoltades de roures, lentament, sense esma.
Fes calor, estigués glaçat o fos època de bolets.
Que la gent del país li donava menjar, roba, conversa sense resposta …

I on viu?

… (gest de ni idea)

no ho saps?

… (no amb el cap)

Es va aixecar, va agafar la plata i, molt femeninament es va girar a mi:

Vens al gorg? (ara acabo i te l’ensenyo)

I vam marxar muntanya amunt, cap a un riu fresc on les ombres dels freixes i els verns ho entreteixien tot.

Després de deu minuts caminant el bosc es va aclarir, i el gorg va aparèixer. Envoltat de pedres llises i clares.

La cambrera (que ja no li hauria de dir així), es va despullar sense mirar-me i es va ficar a l’aigua. Silenciosament. I jo, vergonyosament, vaig fer el mateix. Em vaig despullar patosament (intentant deixar la roba ben plegada), vaig entrar molt lentament a l’aigua fent soroll i fent més el patós al trepitjar les pedres del fons. 

Després d’un silenci llarg estessats a sobre una pedra assolellada, escalfant els cossos refredats (congelats!!) per una aigua que segurament venia directament d’alguna glacera amagada entre les muntanyes  i de compartir un porret de maria, ella va dir:

Diuen que és una Nàiada.

Una que?

Si. Una dona d’aigua que s’ha perdut entre els homes.
Per alguna cosa que nosaltres no sabem, va abandonar el riu i els gorgs per barrejar-se amb nosaltres…

De fet, vaig pensar que la maria li havia afectat, o que m’estava donant per la menjadora, o que s’estava enfotent de mi directament a la meva cara.

Si home…

Que no hi creus tu?

Jo? …

I, es clar. Davant d’una dona despullada i amb la pell fresca, que et mira directament als ulls vaig començar a creure-hi.

Tu també ho ets? Li vaig dir suaument…

 

[@more@]

3s comentaris

desastre comú

Perdia les ganes de sortir, de passejar el gos, de fer un volt i fer una cervesa al lloc de sempre. Perdia les ganes de viure per viure.

I darrera de tot això unes paraules absurdes. Unes ganes de plorar infinitament, per dins només.

Ajuda’m, li va dir

I ella li va girar la cara amb una dignitat immensament freda.

Perquè? Que algun cop ho has fet tu per mi.

M’has ajudat quan ho necessitava?

Quan no podia més?

Quan em moria per dins?

I ara que em demanes?

Que t’ajudi?

I el silenci es va fer llarg, tant llarg com una estona silenciosa.

Ajuda’m!!

I tot el que tenim en comú?
I tot el que hem viscut junts?
I tot el que hem rigut junts?

Això ja no val…

Ets una mena de muntanya russa. Ets una mena de terratrèmol. Una mena de piconadora de sentiments. Un egoista. Un egòlatra. Un forat negre a la meva vida.

I la nostra vida comuna?

El nostre desastre comú… 

[@more@]

4s comentaris

pluja i record d’altres temps

 

1.

gris

gris i pluja.

Si
Està plovent.
Si
I odio que plogui a l’estiu.

Si
I odio anar en paraigües, i odio mullar-me, i odio poder relliscar en un pas zebra.
Si.
I odio estar vivint en una merda de ciutat tercermundista que quan cauen quatre gotes es col·lapsa,i els fotuts semàfors no funcionen,i els fotuts conductors es tornen bojos,i els fotuts passadissos del metro tenen goteres i  foten pudor a peix podrit.

Si
A merda.

Si
Merda

gris

gris

gris, pluja i calor.

Xafogor.

gris i sol

els balcons

2.

Si
l'escarabat Disfrutava.
Disfrutava quan  sortia al balcó.
Disfrutava observant el pati interior del la mansana.

Des del balcó pots veure la part amagada de la gent, la part de la seva vida que no volen ensenyar. La part més amarga. Las part més esperpèntica. La part més ridícula, la més absurda, la més simple.

La fotuda vida

Als balcons interiors hi ha bicis velles i oxidades que algú va comprar quan la fotuda panxa va començar a créixer d`una manera desmesurada. Hi ha rentadores velles i sorolloses que vibren.
Hi ha plantes seques que comencen a fossilitzar-se, cadires amb taques de pintura blanca, roba estesa de tots els colors que el mal gust ha arribat a crear, homes que no els deixen fumar al pis, parelles de joves molt joves amagant-se dels pares mig follant-se, nens jugant a cridar-se.

Infinitat d’imatges.

Imatges infinites.

Merda, merda i més merda.

Merda

Merda gris

gris

gris

I gris

I la sensació d’observar mentre t’observen. La sensació de ser observat mentre observes.
Ser un individu actiu i passiu alhora.

Actiu i passiu

passiu i actiu

 

I si.
L'escarabat disfrutava quan sortia al balcó.
Sobretot a les tardes que hi tocava el sol i li escalfava directament la pell de la cara. Li agradava observar-ho tot mentre es fumava un bon porret de maria. Agafava un coixí del sofà, el posava al terra i s’hi seia, recolzant els colzes als genolls.

Si.
I el cel s´acostava cap a ell arremolinant-se, esblanqueint-se, i notava com les seves molècules volien unir-se a les de l´ aire que li tocava la pell.
Però això no ho explicava mai.
Sonava massa hippi.
 
Anna sempre s´ asseia al seu costat i s` arraulia com una gata, molt a prop d’ell. Tot el que la deixava.
Li agafava el porro que  tenia als llavis i feia dues calades infinitament llargues. I sentia el mateix que ell.
Però ella li ho explicava.

Si.
Anna Sempre li deia tot  el què sentia.
Tot el què veia
Tot el què feia
Tot el què pensava.

TOT

Li deia que es rentés les dents, li deia que s’afaités, que es llevés, que havia d’anar a treballar, que havia d’endreçar el pis, treure la pols, rentar els plats. Li deia que havia d’anar comprar,  que havia de dinar, cuinar, dormir.

I li deia que l’estimava, i que el volia per a ella, i que el necessitava. I li deia que mai el deixaria, i que serien infinitament eterns.
I ell s’espantava.

S’espantava molt.

Aquella intensitat el deixava fora de joc.

Aquella sinceritat el descol·locava.

I quan fumaven, Anna li deia que notava la força de la natura que l´ agafava, que se la enduia cap a camps de gespa on ella donava voltes i més voltes i més voltes fins que queia a terra.
I ell li deia que tot el que deia eren xorrades.
I li deia que era una fotuda hippi. I ella reia mentre delicadament s’arrapava a ell.
I Pere sentia el tacte dels  pits d’Anna al seu cos i l’escalfor del sol a la seva cara.

Calor

calor

Pluja

gris

Si
I ara plou.
I fa calor d’estiu.
I la fotuda ciutat fot pudor a podrit.
A decrepitud.

A merda.

A gris.

A ganes de marxar.

Lluny.

Molt lluny.

3.

(temps, inconexions, plors, crits i un deixem-ho llarg i profund)

4.

I Si

Com era d’esperar el primer dia que l'escarabat va  trobar a faltar a l'Anna va organitzar una sopar al pis. Són aquelles activitats que sempre es fan,  per a celebrar que ja estava sol. Més aviat era per a celebrar que es trobava fotudament sol i el pis se li fotia a sobre.
Va trucar als seus dos millors amics i els va dir

Aquesta nit hi ha farra!!

Pregunta:
A on?

Resposta:
A on fos que hi hagués gent, soroll, pudor, alcohol i drogues.

Pregunta:

I dones?

Resposta:

Van sopar unes fotudes pizzes,  les van barrejar amb una merda de vi negre i aspre que els va fotre una bola increible. Un fotut vi negre i aspre que li va recordar les primeres borratxeres que va agafar.

Si.

I  les primeres merdes.
I els primers marrons amb els pares.
I els primers mais
Li ho va fer recordar tot.

Van sortir com motos del pis.
L'escarabat es va incrustar al darrera del cotxe i es va deixat dur mentre escoltava una fotuda cançó que estava de moda.

Para la fotuda ràdio!!

Calla Fotut Capullo i agafa el Mai !!

Si
Va fer les calades com si fumés la pipa de la pau, com si fós un fotut rite ancestral que només coneixen pocs.
Va deixar passar el fum cap als seus pulmons, cap al seu estomac, cap al seu cor, el seu cap, la seva ànima, i va sentir bé, molt bé.
Va tirar el cap cap endarrera i va tancar els ulls.

Si

Van ser uns segons fora de tot, uns segons perduts (o guanyats) a la inòpia, meravellosament lents i silenciosos. L'escarabat va veure com les llums de la fotuda ciutat es tornàven a arremolinar, i els seguien en forma d´enxam d´abelles, darrera el cotxe, aclarint-lo i convertint-lo en una mena de cotxe-anunci/cotxe de nadal fabulosament guarnit.

Això és London!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

 

Van arribar al centre i, després de donar mil fotudes voltes , van poder aparcar al dabant el Romea.  Hi havia una cua inmensa de snobs esforçant-se a fer cara  d´intelectualoides que els van mirar pensant el mateix que ells pensavem:

Imbècils.

Es creuen que anant al teatre seran millors que els altres, quan només ho fan per marcar-se punts. Aquesta classe de gent són uns estúpids que la única cosa que saben fer és mirar-se el llombrigol. I per a omplir-lo de comentaris estúpids, per demostrar als altres que son uns culturaletes, que no els agrada el futbol, que són diferents, que només miren la 2 i el canal 33, o encara pitjor, que no tenen tele, que només llegeigen llibres sobre psicologia, ecologia, pedagogia, burrologia…filosofia.

Pedants asquerosos!!

M´els mirava amb ràbia, apretant les barres de les dents. Burgesos asquerosos que només van als teatres subvencionats, i que després van de progres.
Falsos!
Hipòcrites! 

Es va adonar que portava la samarreta perfecta per l´ocasió; CONTRACULTURA.

Burros!!

S´els mirava amb despreci, tenia ganes de ensenyar-els-hi el cul, però entre la multitud d`imbècils intelectualoides va veure uns ulls blaus que el miràven.

Era ella!!!

Ella i només ella!!!

Anna!!

Enmig de burros i ases, enmig de gosos i gats de ciutats, bruts d`idees i plens de merda idealista pija.
Ella estaba entre pantalons vermells, entre americanes de pana, entre ulleres rodones.

Era ella!!!!!!!

Anna!!

Va anar directe cap ella, sense pensar, sense reprimir-se i li va dir que deixés les amigues pijes. Que s`escapés amb ell, que anéssin a la fi del món!!!!
La mirava i no s´ho creia.
La mirava i ella el mirava somrient.

Els ulls se li feien grans, la boca se li obria amb un somriure semblant a una lluna. La seva escalfor era més potent que mil bombes atòmiques. La seva radiació el tornava boig!!!!!!!!!!!!

Vine amb mi!!Collons!!
Deixa aquesta merda de gent.
Vine!!!!!!
No et deixis pervertir per aquest imbècils.
Vine!!
Tu no ets aixì.
Vine!
Per el què més vulguis…
Vine…
Anna..

Els seus ulls li deien que sí, el seu somriure també. El seu cos, la seva ànima volien seguir-lo.
Però NO.
Esva  quedar amb les amigues piges.

Truca´m.!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!(Sisplau)

Truca´m per el què més vulguis.

Truca´m, deia l'escarabat mentre l´estiràven pel braç i se l´enduien dos subnormals que li deien que no tenia entrada. Que si volia entrar, havia de pagar.

Com tothom.

Imbècils.

Vull estar amb ella, vull estar al seu costat!!
Anna.

Va intentar entrar un altre cop, però aquest cop el vigilàven i va rebotar contra ells. Volia matar-los, destrossar-los, fulminar-lo, però en feien dos com ell. El van tornar a arrosegar a fora, aquest cop amb molta més mala llet.
A la porta el van empenyer i va estat a punt de fotre’s de morros. Va apretar les dents, els punys, anava contra ells, però l'escarabat verd el va agafat i sel va endur.

Vinga. Deixa-ho.
Anem d’una fotuda vegada cap al centre.

Va Fotre una patada a un contàiner i els va tirar una llauna de cervesa buida.

Subnormals.

Fotuts  Goriles!!

Els segurates van sortir com motos al seu darrera. L'escarabat els esperava amb els punys preparats, però l'escarabat del suro el va agafar pel braç i el va estirar  donant-li a entendre que seria millor marxar per cames.

Corre, Burro!!

Els van perseguit fins a les Rambles. Allà el van enganxar, el van fotre contre un cotxe, i només li van fotre dues osties.
Una a l’estómag
Una al nas

Sang.

sang

gris

gris

gris, pluja i calor.

i pluja i sang.

Va ser l'últim cop que va veure l'Anna.

 

[@more@]

2s comentaris